M'Encanto

Jo canto.
Tot allò que penso jo ho canto.
Mesclo notes amb paraules
i explico històries fins que m’atraganto.

Jo canto, m’espanto, m’estampo, però canto.
He canviat bales per rimes i versos.
He entès la vida en acords i anacruses,
així que a tot hora jo canto.

Cantem per un plat a taula,
per una rialla amagada.
Petons que s’escapen, revoltes que ens criden,
cantar des de sempre ens agrada!

Jo quan canto m’encanto!
Jo quan canto m’encanto!
Jo quan canto m’encanto!

Poemes;
sense dits jo canto poemes,
i encara que em treguin la llengua
de frases n’hi faig veritables emblemes.

Que sí senyor, ben cert senyor,
molt bé senyor, no es preocupi senyor.
Siguem conscients del present que estem fent
així que a Wert jo li canto Montllor.

Cantem per un plat a taula,
per una rialla amagada.
Petons que s’escapen, revoltes que ens criden,
cantar des de sempre ens agrada!

Jo quan canto m’encanto!
Jo quan canto m’encanto!
Jo quan canto m’encanto!

<donat les coses que m’haurien agradat i, automàticament, m’he identificat amb tota la gent
que això també se li ha negat, tampoc no se li ha donat. Aleshores, això és molt greu. Si jo ho
he passat i encara continua passant, pensa que són milers i milers de persones que estan vivint
una vida dintre d’una societat que, aquesta societat no es preocupa en absolut per ells i que
els rebutja olímpicament. Només els té perquè facin funcionar l’aparell que a ells els hi agrada>>. Ovidi Montllor

Jo quan canto m’encanto!
Jo quan canto m’encanto!
Jo quan canto m’encanto!