18 De Novembre: El Noi Del Somrís

Era un 18 de novembre
Quan triaren atacar
I embrutaren de metralla
De la terra fins la mar

I a la mar la mort trobaren
De la mà d'aquells infants
Que la vida els demanava
De tornar-se partisans

Lluïa a les muntanyes el primer raig de sol
Espurnes de rosada jugaven amb la pols
Entre les flors daurades anava el meu camí
Sanglots de dol trencaren d'un cop aquell encís
Cridava una veu jove i era un crit antic
Era un lament tan aspre que se'm clavà en el pit:

Que no tinguin descans, per sempre maleïts
Ells que me l'han mort, han mort el meu somrís!

Hagués volgut tenir-te, morir amb tu potser
Per dibuixar-hi un bes al teu darrer somrís
No sé què fer amb les coses que vas deixar aquí
Ni puc parar la taula, ni tornar a fer el llit
Amor que ja no tornes, he de dir-te, estimat
Que no puc amb l'absència que em deixes a les mans

Que no tinguin descans...!